Per Alons Artero
“Lluxúria-Rebuig. En general i al marge d’altres consideracions, aquestes són les dues emocions que ens produeix la visió del cos nu. La reflexió sobre aquest fet ens pot obrir la porta a una nova visió més equilibrada i més sana. Potser Fídies assentiria amb un somriure.”
El text que precedeix va ser la resposta mental que vaig donar a una pregunta que em va ser feta. Una nota recordatòria, per ser ampliada posteriorment. El que segueix és l’ampliació.
Encara que bàsicament són les dues reaccions emocionals davant la visió d’un nu, en aquestes línies només tractaré succintament el “rebuig”. La luxúria és més evident i fàcil de comprendre. Tampoc parlaré d’una tercera visió o actitud, que, tot i ser bàsica i innata, és inhibida, reprimida des de les primeres influències de la cultura i l’educació que modelen la ment de l’infant. Aquesta visió o actitud pot costar anys de recuperar. Alguns no la recuperen. I tanmateix és la més natural, equilibrada i sana.
Fa anys vaig fer una exposició. Hi va acudir una col·lega pintora amb la seva filla de 10 o 12 anys, a qui anomenaré Valéria. En un moment determinat es van acostar a mi i la meva col·lega em va dir que la seva filla volia fer-me una pregunta. Valéria em va preguntar, visiblement molesta i ofesa: “Per què pintes nus? Quina necessitat hi ha?”
Hauria pogut respondre com el famós escultor català Clarà, quan li van preguntar per què totes les seves escultures eren nus. Ell va respondre: “Perquè prefereixo copiar l’obra de Déu que l’obra d’un sastre.” Però una nena, o un adult honest, no mereix una resposta així, per poètica i aguda que sembli.
Si el nu és indecent i immoral, per què és d’estudi i pràctica obligatòria a totes les escoles oficials de Belles Arts?
En aquell moment li vaig contestar: “Per què no (pintar-los)? D’aquí a uns anys torna a fer-me la pregunta i amb gust et respondré com mereixes”, conscient que era massa jove i estava massa contrariada per comprendre una explicació raonada.
Amb el pas del temps i reflexionant sobre la pregunta i l’actitud de rebuig davant el nu, em vaig adonar que no era l’única que necessitava una explicació. Un parell d’exemples serviran per il·lustrar aquest fet:
Quan encara era estudiant d’art, vaig anar de vacances a París. A més de visitar el Louvre i altres exposicions, vaig comprar diversos llibres d’art. Un d’ells em va ser requisat a la frontera per considerar-lo “pornografia”, a causa dels nus que contenia.
En una altra ocasió, en una exposició que vaig fer, els responsables de la galeria em van obligar a retirar un quadre d’un nu, per considerar-lo ofensiu, impúdic i immoral.
“Per què pintar (dibuixar, esculpir) nus?”
No tots els qui es fan aquesta pregunta s’atreveixen a expressar-la en veu alta, com aquella nena, perquè han perdut l’espontaneïtat i la valentia inconscients que confereix la ingenuïtat de la infantesa. Per això no són menys mereixedors d’una explicació.
S’han escrit tractats erudits i s’han fet programes culturals a la TV sobre el nu en l’art, als quals es pot recórrer per a una visió més completa.
Aquí només pretenc oferir un parell de dades i idees que ajudin a respondre la pregunta i, més important encara, a comprendre per què plantegem la pregunta en primer lloc.
Som conscients que aquest rebuig, aquest malestar davant el nu, no és innat, que és quelcom après, inculcat per una cultura i una educació concretes?
La primera dada registrada que posseïm, en la nostra cultura judeocristiana de rebuig al nu, és a la Bíblia. Gènesi 3:8-11. “Però Jahvè Déu va cridar l’home (Adam) i li digué: On ets? I ell respongué: He sentit la teva veu al jardí, i he tingut por, perquè estava nu; i m’he amagat. I Déu li digué: Qui t’ha ensenyat que estaves nu? Has menjat de l’arbre del qual jo t’havia manat que no mengessis?”
Abans de desobeir el manament diví de no menjar del fruit de l’arbre del bé i del mal, no havien sentit ni culpa ni vergonya, com ho mostra la pregunta de Déu: “Qui t’ha ensenyat que estaves nu?”
I per què estar nu és un problema ara? Això implica que abans de la desobediència al manament diví, la nuesa no era un problema.
Vegem altres cultures. I no esmentaré els bosquimans d’Àfrica ni algunes tribus del Mato Grosso del Brasil, perquè no es digui que són pobles incivilitzats.
A Grècia practicaven el culte al cos nu. Amb un petit detall: fins a Fídies, es podia reproduir el nu masculí, però estava prohibit representar el nu femení, per ser considerat impur i mancat de bellesa. Avui ens faria somriure aquest ranci masclisme secular.
Fins a mitjan segle XX, a les dones no se’ls permetia estudiar en una escola oficial de Belles Arts. Potser per protegir-les… però de què?
Vegem l’Índia.
Recordem que l’astronomia a l’Índia, juntament amb la Xina, era de les més avançades del món. I les matemàtiques que van substituir la numeració romana ens van arribar de l’Índia, a través dels àrabs.
Doncs bé, les escultures de nus, d’una sexualitat explícita, i aquí sense discriminació de gènere, es troben als temples hindús, els llocs sagrats més venerats per una gran majoria d’hindús. Així podem veure que el rebuig a la representació del cos nu no és universal, sinó cultural i específic d’un temps, d’un lloc i d’una societat determinada.
Alguns artistes del passat es van rebel·lar davant aquest “tabú” relacionat amb la representació del cos nu.
És obvi que plantejar la pregunta obeeix a un condicionament previ.
He trobat a Google aquesta frase que s’atribueix a Albert Einstein: “La bellesa resideix en el cor de qui la contempla.” I a continuació el comentari següent: “Aquesta frase ens recorda que la bellesa no és només una qüestió d’aparença, sinó una sensibilitat interior que hem de cultivar des de la infantesa.”
A la frase d’Einstein s’hi podria afegir: La bellesa i la impudícia resideixen en el cor de qui la contempla.
Això no vol emetre un judici maniqueu sobre l’espectador. Ans al contrari, ja que és al nostre cor, a la nostra ment, tenim la capacitat, el poder, la llibertat d’escollir. Només és qüestió de decisió i voluntat.
Gràcies, Valéria