«La Nuesa del Nu»

«Luxúria-Rebuig. En general, i al marge d’altres consideracions, són les dues emocions que ens produeix la visió d’un cos nu. La reflexió sobre aquest fet ens pot obrir la porta a una nova visió més equilibrada i més sana. Potser Fidias assentiria amb un somriure».

Alons Artero

«Alons Artero Diéguez expressa a través de la seva obra el compromís amb el real que està present en cada detall quotidià i la capacitat de treballar amb l’immediat per aconseguir l’essencial, allò que no està sotmès a les lleis de la raó, el temps ni l’espai. La constància per aprendre i desenvolupar una tècnica exquisida i refinada és entesa com una eina que permet la llibertat de moviments cap a l’essencial. La capacitat de gaudir creant, lliurat a la inspiració meditativa, és un camí d’acostament a l’essencial.»

Reyes Alejandre Escudero

Els treballs d’Alons Artero mostren essencialment la figura humana, majoritàriament nus de dones i homes. En mirar, m’apropo gradualment a les imatges, m’hi submergeixo lentament. Primer veig cossos nus: forts, delicats, lleugers i pesants, tots diferents; pits, cames, abdomens , braços, colls, cabells, pell, músculs, gestos…
Després de contemplar-ho una estona, la meva mirada es concentra als ulls dels personatges, i passa una cosa especial: m’adono que el personatge no em mira directament. Veig el seu erotisme, la seva connexió interior, però no és exhibicionisme de part seva. No es tracta d’acostar-se a l’espectador i intentar convèncer-lo de si mateix. Sembla que la seva mirada prové d’aquest punt íntim interior del qual també ens miren els nens petits. Més una audició amb els ulls que no pas una visió activa.
Els models estan molt connectats amb ells mateixos, abstrets, en un moment en què estan en repòs, però alhora s’ocupen de si mateixos, on són bells i reflexius en la soledat. Encara que fan que el seu cos sigui visible en la seva intimitat, es troben en aquest nivell intern on no volen coquetejar amb el món sota estrès. Les figures es recullen i es concentren com en un estat meditatiu.
Finalment, a les obres veig la feina de l’artista. Manejar els colors, l’equilibri de la llum i l’ombra, l’espai i la forma. El seu coneixement de l’anatomia del cos em fa l’efecte que no pinta un cos des de l’exterior, sinó que el dissenya des de l’interior, sabent la connexió i la interacció dels elements individuals. Veig els gestos i la ponderació que tenen els cossos, el lloc on hi ha el centre de gravetat. Veig les mans recolzades o sostingudes a l’aire, però no buides o desapegades, sinó que tenen el seu pes i història. Tot això, és clar, forma part de l’ofici d’un bon pintor i m’agradaria afirmar que Alons Artero ha adquirit aquest ofici i pot donar vida a una persona en una tela bidimensional.
Les pintures i els dibuixos corregeixen la meva mirada. La forma externa és al principi una barrera, agradable o irritant, però després la meva mirada hi passa a través i em connecta amb el nucli de la figura, més enllà dels noms i les paraules. És una experiència calmant i curativa. Em sento amb el meu «imperfecte» cos en la millor companyia, en l’àmbit del que és quotidià i versàtil, i no en l’àmbit restringit del que és especial i una «perfecció artificial empeltada». És el camí a través d’allò físic cap a allò espiritual.

Hans Richter